DESPOLITITZEM ELS BOUS


Aquesta és una simple carta oberta d’un aficionat de Castelló al món dels bous mogut per la necessitat d’expressar el seu pensament sobre una situació: La possible desaparició progressiva dels actes taurins en la nostra terra. Concretament, em centraré en els festejos populars que es realitzen als nostres pobles, “Els bous al carrer”.

Ara, amb l’aparició d’un nou escenari polític, el poble valencià ha decidit que cal canviar moltes coses en la nostra terra i la nostra societat.

Governen nous partits, amb noves idees i noves polítiques que tots volem siguen beneficioses. Però pel que respecta als assumptes taurins, alguns representants d’aquests partits han manifestat públicament que la seua política (depenent del municipi i del seu rèdit electoral) no serà precisament la de facilitar les coses perquè es puguen celebrar actes taurins.

La gent, a l’hora d’anar a les urnes, té moltíssimes prioritats abans que pensar en els bous. Tanmateix, això no vol dir que aquesta festa els resulte indiferent. Els aficionats hem de predicar als quatre vents que els bous són del poble i no deuen estar polititzats.

El que més mal fa a qualsevol festa és la seua politització. Són culpables tots els partits que, per a traure un rèdit electoral, l’han utilitzada com una arma, anant d’abanderats de la mateixa o en contra. Cap partit ha de ser el seu salvador ni el seu executor. La festa no és d’esquerres ni de dretes, els bous en la nostra terra han sigut i són de tots.

Ens hem de llevar de sobre, una vegada per sempre, l’etiqueta de ser una “festa anacrònica per a gent conservadora”. És una festa del poble.



També crec que és innegable adonar-se que la nostra societat està evolucionant constantment. Un dels moviments que està agafant molta força és el moviment animalista, on un dels principals objectius que tenen, com tots sabem, és eradicar la festa dels bous per a “afavorir el benestar animal”.

Ací la festa es pot defendre molt fàcilment. Afortunadament, en els bous al carrer de tota la nostra Comunitat, avui en dia, hi ha una normativa vigent molt estricta on s’explicita que està totalment prohibit colpejar, punxar o maltractar de cap forma física els animals.

L’únic que es fan són exhibicions d’animals, on el bou entra al recinte taurí i surt per la mateixa porta sense cap tipus de maltractament físic. Per a ser francs, només estarà un poc més cansat després de recórrer la vila envestint allà on l’han citat. Si algú surt lesionat en aquesta festa, com en qualsevol altra activitat de risc, solen ser les persones.

Molt de compte si es vol deixar de fer o prohibir alguna cosa per “l’estrés o cansament” que pot patir un animal, ja que aquí s’entraria en un terreny molt pantanós. I s'haurien de replantejar moltíssimes altres pràctiques i costums amb animals que res tenen a veure amb els bous.

Si de veritat el que importa és el benestar animal, els bous al carrer no poden estar en la primera línia del punt de mira dels animalistes. Tal com la societat avui en dia tracta als animals en molts àmbits, les exhibicions de bous i vaques són un espectacle totalment incruent i irrellevant quant a patiment, igual que ho pot ser una cursa de cavalls o una demostració de gossos de rabera.

El tema més polèmic i que causa major controvèrsia entre els desconeixedors d’aquesta festa és el bou embolat. No l’evitaré i el comentaré a continuació.


Si a mi, sense conéixer res sobre aquesta modalitat, m’expliquen que van uns “bàrbars”, li boten foc a les banyes d’un bou, i després el bou va cec i cremant-se pels carrers del poble, l’espectacle em resultaria abominable.
Ara bé, cal dir que la realitat és ben diferent. La festa fa temps que ha evolucionat.

Avui en dia s’embolen els bous, amb uns ferratges que sobresurten per damunt de les seues banyes els suficients centímetres perquè no se li creme ni un pèl del cap, no l'afecte a la visibilitat ni li caiguen espurnes que el puguen deixar cec. La millor prova són els bous de lloguer amb més de 20 embolades al llarg de la seua vida, i viuen fins que moren de vells, completament saludables, amb la vista perfecta i sense cremats en la seua pell.
Molta gent creu que el bou va cremant-se pels carrers. No passa res per explicar que no és així. L’animalisme més radical manipula moltes coses i la desinformació de la gent fa la resta.

Evidentment, la gent que no coneix, ni li agrada aquest ritual, és fàcil que no es vulga fiar d’un article d’opinió subjectiu. Però les embolades són públiques. Qualsevol persona pot anar a veure en directe un bou embolat, i que ells mateixos vegen de prop com funciona i com es desenvolupa l'embolada de l'animal. Qualsevol “quadrilla d’emboladors” i qualsevol comissió, si se'ls pregunta amb respecte, donen tota la informació necessària sobre l’embolada i us deixaran assistir a la mateixa en primera fila.



Anime a la gent crítica a comprovar directament amb els seus propis ulls la quantitat de mentides que es conten sobre les embolades dels bous presenciant una en directe.

Un altre argument al qual es recorre per a voler suprimir aquesta festa és al tema econòmic, i la quantitat de diners que es destinen a la mateixa.

Hi ha partidaris de no voler destinar diners públics a la seua celebració. De moment sols s’ha portat a terme en Alzira i Aldaia, uns dels pocs pobles sense tradició taurina. En Aldaia ha sigut després d’un referèndum on s’ha decidit no fer bous, amb unes votacions molt ajustades després de 1418 vots a favor i 1801 en contra.
Esperem que no s’estenga en els pròxims anys a la resta de poblacions. Ara per ara, encara que volgueren no seria possible, ja que el rèdit electoral en la majoria de municipis seria fulminant.

Si el que importa són els diners, poden comprovar fàcilment que els bous generen riquesa i que molta gent viu al voltant d’aquesta festa.
Açò ho han de saber els regidors que, per voler “estalviar” uns euros deixant de fer bous, faran perdre al mateix poble, en la majoria de casos, molts més diners dels que s’hagueren gastat.
Que els bous siguen rendibles o no, és el que menys m’importa. Quan vaig a veure un Castell de focs d’artifici tampoc pense si eixe castell genera beneficis. Però en aquests temps que tant es mira aquest aspecte, s'ha de tindre en compte.

Es pot calcular quants milers de persones meneja l’entrada de bous i cavalls de Segorbe? Quanta gent va als bous en fira d’Onda? A Sagunt? Bétera? Dénia? Per ficar exemples de totes les províncies. Si voleu, puc nomenar també centenars de pobles menuts. Pobles de 1000 habitants que fan bous i omplen les seues places fins a la bandera.



L’impacte que generen en l’economia de la nostra comunitat és inquantificable. Botigues, hostaleria, barres dels mateixos ajuntaments, ramaders, transportistes, alimentació animal, veterinaris, lloguers de cadafals, ferrers, aparelladors, segurs, ambulàncies, metges, retalladors i empreses especialitzades viuen directament o indirectament d’aquesta festa.

Però com ja he dit, a mi els números no m’importen i cadascú suma com vol en aquests casos. Crec fermament que el debat no està en els diners, sinó en la llibertat de decidir d’un poble.

Per què un ajuntament no ha de voler destinar una partida als bous al carrer? És un espectacle públic, únic, natural de la nostra terra, legal, incruent, multitudinari i amb una forta tradició en la immensa majoria de pobles.

Igual que es destinen diners a castells de focs, processons, orquestres i espectacles varis, els bous són una part més de les festes. Cada poble i la seua comissió de festes deu decidir el què vol fer amb els diners destinats per als diferents actes festius. Crec que cap ajuntament amb una “suposada” supremacia moral deu intentar eradicar allò que la gent estima i vol. És una festa que si algun dia la societat no accepta, desapareixerà sola.

La història, demostra que en una democràcia, quan intentes posar traves per impedir celebrar al poble, allò que estimen i volen, imposes la forma d’organitzar uns actes o unes festes, tard o prompte, el poble s’unirà i acabarà celebrant una altra vegada allò que creu. Són les seues senyes d’identitat. A més a més, ho farà més organitzat, amb més passió i força que mai. Les prohibicions sols produeixen un efecte rebot.

Alguna cosa s’està fent malament quan una festa que mobilitza tants milers de persones cada any en centenars de poblacions, que crea tants moments d’emoció, de bellesa plàstica i beneficis per a l’economia, és una gran desconeguda per a una gran majoria de la població i molt atacada, gràcies a la manipulació mediàtica.

Els aficionats, hem d'intentar saber promocionar i fer visible la nostra festa, perquè aquesta situació es puga capgirar. Si tot es fera bé, és una festa que hauria de defensar-se sola. No hi ha res a amagar.

Els gustos de la gent no es poden ni es deuen canviar. Els taurins han d’aprendre a escoltar el que diuen les persones que defensen postures enfrontades. Sols així s’entén i es coneix la gent. I sempre s’aprenen coses.

Hi ha una majoria de la població que no li agraden els bous i els respecta. Eixa gent no fa soroll. Comprenen que formen part de la nostra llibertat com a poble i com a persones assistir lliurement a un acte taurí com a espectadors.

A aquesta majoria respectuosa, és a la que cal demostrar que el món del bou és molt més del que prediquen alguns sectors, i és la que pot decantar la balança per a salvar la festa a llarg termini.

Si tots els milers de taurins aconsegueixen mostrar correctament la festa, a la gran majoria de la població, es poden fer grans coses. Cadascú ha de ficar el seu granet de sorra.

Però per a això s’ha de fer autocrítica, estar més units que mai, saber defensar la festa d’una forma correcta, donar exemple d’educació i civisme, tindre la ment oberta, estar disposats a seguir evolucionant cada dia, i oblidar-se d’eixa mentalitat de "estàs amb mi o contra mi".

No es pot tancar una persona amb el seu cercle d’amistats taurines i rebutjar a qualsevol persona que no opine igual, pensant que, ells sols des de la seua trinxera salvaran la festa. Açò no és una guerra, no podem intentar solucionar els problemes des d’un forat. Sortirem i explicarem a aquells que no ens coneixen, els motius pels quals estan equivocats.

Ara més que mai s’ha de ser comprensius, tolerants i transparents.

Sé que qualsevol aficionat ha sigut víctima d’ofenses i catalogacions, però mai s’ha d’oblidar que tot això ve de part d’un sector minoritari, irrespectuós i que no representa a la majoria de la població que no li agrada els bous.

No hem de tindre vergonya que ens agrade anar a veure bous als nostres pobles o, encara que no ens agrade, simplement que no estiguem en contra. Tinguem personalitat, parlem amb qui parlem. Fora etiquetes. Qui no ha anat a veure una entrada de bous a algun poble? Quanta gent ha fet una capejada amb els seus amics? O a qui li ha paregut curiós, açò ja fora de la nostra Comunitat, veure l’entrada que fan en Pamplona per a San Fermín? Que per cert, és el festeig taurí popular més internacional i conegut arreu del món.



Algú creu que tots els milers de persones que participen en aquests actes, dins i fora de la nostra Comunitat, són gent que es pot classificar i etiquetar? Que hi ha algun partit polític que puga representar-los? Que som tots uns bàrbars sense sentiments com diuen els animalistes més radicals? La resposta és no.

Sols m’agradaria que la nostra Comunitat millore en tots els aspectes, que el nou govern demostre a la gent que ha confiat en ells per a solucionar matèries de vital importància, que tenien raó, i que la festa dels bous puga evolucionar al mateix ritme que la societat. Sense prohibicions, sense problemes, sense etiquetes i sense complexos. Els taurins haurem de ficar molt de la nostra part. No podem cometre errades.

Seria molt bonic poder anar a votar, i votar lliurement, a PSPV, COMPROMÍS, PPCV, CIUTADANS, EUPV O PODEM.... Cadascú a qui considerara oportú, sols pensant en què milloren l'ocupació, la sanitat, l'educació i el benestar social en general. Que bona falta fa.
I anime als partits que, abans de programar una acció de govern expressa sobre els bous al carrer, puguem dialogar, que vulguen informar-se i crear un full de ruta mancomunadament amb el principal actor d'aquesta festa patrimoni de la nostra terra. Que no és ni més ni menys que el poble valencià.



Si algun polític vol informar-se i conéixer un poc més de prop allò que es pot plantejar prohibir, jo personalment m’oferisc com a voluntari per acompanyar a qualsevol persona a una ramaderia i veja com es crien i viuen aquests animals, a dur-la a qualsevol poble a mostrar-li la festa des de dins o a una capejada privada de les que organitze, on ve gent de tots els colors, partits i pensaments sense prejudicis ni etiquetes.



Avisats esteu! Per nosaltres que no quede!



Ángel Juárez

REPORTAJE DE LA GANADERÍA DE PEÑAJARA DE CASTA JIJONA

Peñajara de Casta Jijona es la ganadería que nos ocupa hoy, con un reportaje realizado allá por el mes de mayo, y que por circunstancias, no hemos podido publicar con anterioridad. 

Regida por Jose Rufino, se trata de una vacada con procedencia Baltasar Iban pero con la circunstancia, según dicen los genetistas, que la de Ibán se ha ido hacia la rama Contreras y Peñajara a la de Jijona, de ahí puso el ganadero lo de Casta Jijona. Para entender esta bifurcación entre ambas ramas, hay que conocer el origen de la de Iban.

Baltasar Iban formó su ganadería con la parte de Contreras de Manuel González "Machaquito", que este a su vez había adquirido de Jerónimo Díaz Alonso, procedente de Sánchez Rico y mezclado en 1929 con una cincuentena de vacas de los herederos de Vicente Martínez. Ésta era una ganadería en la que existía una mezcla donde lo Jijón, había sido absorbido por los sementales Español, de origen vazqueño, Diano, ybarreño, y los parladeños Ramito y Vinagrero.

A esta mezcolanza de Contreras y Martínez, Baltasar Iban añadió en 1969, los sementales Sonajero y Peleón de Maria Antonio Fonseca, puro Juan Pedro Domecq de la rama Pedrajas.

Es complicado el conocer porque ambas ganaderías son tan distintas, incluso situándose genéticamente Peñajara al lado y no por debajo de Baltasar Iban. La diferencia se encuentra en una mayor proporción de sangre Jijona.

Por otra parte, comentamos con el ganadero si había realizado algún tipo de refresco durante los últimos años, a lo que nos contestó que no es muy partidario. La razón, muy simple, el animal que se introduce como reproductor, no se le conocen los genes dominantes o recesivos que contiene, por lo que su descendencia siempre serán un enigma. Para el ganadero, las conductas de las reses de cualquier ganadería tienen que ser lo más homogéneas posibles y eso solo se consigue con la consanguinidad, pero bien hecha y controlada, en evitación de una depresión endogámica.

Actualmente posee unas doscientas vacas de vientre y en cuanto a los sementales resaltar que únicamente padrean tres o cuatro años, con objeto de evitar que uno de ellos les engañe y tenga hijos, y los descendientes de los hijos, malos.

Hemos conocido un poco más de esta interesante vacada, agradecer la amabilidad del ganadero y su enorme disposición. Resaltar también que alguna información ha sido obtenida del opus número 31 de Tierras Taurinas de André Viard que lleva por nombre " Casta Jijón, los toros de la tierra".

A continuación podemos contemplar un reportaje fotográfico de la pasada camada de 2015, con la variedad de capas y tipos que caracterizan a esta ganadería.